Allà on viuen els monstres (M. Sendak)

Un imprescindible, un clàssic, una meravella d’àlbum il·lustrat és el que avui us mostro! “Allà on viuen els monstres” de Maurice Sendak, encara que va ser escrit l’any 1963 i va causar força polèmica, avui dia encara molts i moltes de nosaltres, tinguem l’edat que tinguem, el gaudim plenament!

Aquesta és la història d’en Max, un nen que una nit decideix disfressar-se de llop i fer trapelleries de tota mena, com per exemple perseguir el seu gos amb una forquilla a la mà, fins que la mare el castiga sense sopar a l’habitació. En el moment d’entrar-hi les parets comencen a omplir-se d’arbres, heures… convertint-se en un immens bosc! De sobte, apareix un oceà amb un vaixell i el protagonista hi navega “durant dies i dies, setmanes i setmanes, gairebé durant un any sencer fins arribar allà on viuen els monstres”. Uns monstres terrorífics i terribles l’esperen a la vora del mar tot bramant, fent cruixir les dents, girant els ulls i ensenyant les urpes; però en Max, sense tenir gens de por, els crida: “JA N’HI HA PROU!” i els monstres s’espanten i el proclamen “Rei de tots els Monstres”. Aleshores, com a primera ordre, en Max proposa fer una festa salvatge, on criden a la llum de la lluna, es pengen dels arbres… Fins que, cansats, paren a descansar i a en Max li arriba una olor de menjar i decideix retornar a casa. S’acomiada dels seus nous amics, que li supliquen que no marxi, i quan arriba a l’habitació, a la tauleta l’espera el sopar calent.

Per on començar? Hi ha tantes coses a dir d’aquesta obra…
Primer de tot comentar que la polèmica va sorgir per diverses raons. En el moment en què Sendak va escriure el llibre, la literatura infantil jugava el paper d’alliçonadora moral sobre la bondat i, què fa l’autor? Trenca amb tot això mostrant per una banda la imatge d’un infant que no es comporta correctament, que contesta malament a la mare i que s’enfada molt… i, d’altra banda, la imatge d’una mare que perd els papers i castiga el seu fill durament. A més a més, els personatges no estan tractats de manera que semblen infantilitzats, sinó tot el contrari: els monstres fan por.

I és que tots i totes, en algun moment o altre, hem estat un Max: ens hem disfressat, hem jugat, ens hem enfadat i després reconciliat, hem somiat que viatjàvem ben lluny en un món fantàstic per evadir-nos de la realitat… i és per això que m’agrada tant aquest àlbum, perquè explica com som les persones i tot el que som capaces d’imaginar tinguem l’edat que tinguem!

Des de la primera a l’última pàgina les il·lustracions, en perfecta conjunció amb les paraules, captiven el lector/a. Si us hi fixeu, van “in crescendo” a mesura que el protagonista s’endinsa en el món dels monstres en aquest viatge imaginari i, quan es representa la festa salvatge, tres il·lustracions ocupen la totalitat d’ambdues pàgines. En el retorn a casa, van disminuint l’espai que ocupen fins quedar en blanc. D’aquesta manera, la ficció i la imaginació tenen un paper molt important a les il·lustracions i, de fet, permeten que ens transportem a viure la història que se’ns explica, la qual és senzilla i poètica.
Aquest aspecte val a dir que no el vaig descobrir fins llegir i rellegir l’àlbum infinitat de vegades, i és que està ple de detalls i cada vegada en descobreixes de nous!

Un aspecte curiós que m’agradaria destacar és que en Max, cansat de la festa salvatge mana als monstres que posin fi a tanta disbauxa i actua de la mateixa manera que la seva mare: els castiga al llit sense sopar. Aleshores, tot seguit Sendak deixa entreveure que podria ser que en Max s’adona que la mare tenia raó, que tanta festa descontrolada no és bona, ja que cita “es va sentir sol i va desitjar estar amb algú que se l’estimés més que a cap altra persona”. I és en aquest moment en què la ficció comença a desdibuixar-se i va emprenent el viatge cap al món real, on la mare l’ha perdonat, ja que finalment li ha portat el sopar a l’habitació amb molta tendresa, perquè tal com diu “encara estava calent”. A més, alguns experts comenten que la mare, en el món imaginari, és la lluna i que per tant és present a l’obra en tot moment.

Per últim, considero important comentar el joc que es crea amb les paraules, a vegades a partir dels sons i d’altres amb les repeticions, sobretot en els dos casos següents: per una banda el de “durant dies i dies, setmanes i setmanes, gairebé durant un any sencer fins arribar allà on viuen els monstres”, que no només es repeteixen les paraules en aquesta frase sinó que és la manera en què inicia i retorna del viatge. I d’altra banda, en la descripció dels monstres, que també es repeteix tant en el moment de conèixer-los com d’acomiadar-los (“van bramar amb les seves veuasses terribles, i van fer cruixir les seves dents terribles, i van fer girar els seus ulls terribles i van mostrar les seves urpes terribles”).

Espero que us encanti tant com a mi (de fet, és el meu llibre preferit, però shttt, no li digueu a ningú)!!

 

Anuncios

Un comentario en “Allà on viuen els monstres (M. Sendak)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s